Una pintada per a l’infinit

Dedicat als docents atrevits que no dubten deixar la porta de l'aula oberta per permetre que la imaginació dels estudiants voli fins l'infinit

ÉS CLAR QUE SÍ. Ja m'ho penso que t'estimaries més que comencés per explicar-te quina alçada faig, quant peso, quin és el color de la meva pell o el to dels meus cabells. Me la sua. M'avorreix explicar-t'ho. Tampoc penso passar-te el meu darrer selffie; no n'has de fer res de si va ser a una platja exòtica, o més aviat al darrera d'uns contenidors de la brossa pudorosos. Deixa-ho córrer, que no en tinc d'Instagram. No en sé de res més hipòcrita que un selfie penjat a la xarxa. No compteu amb mi per a aquestes bajanades. A la meva autoestima només li faltava veure'm enllà amb un merdós nombre de likes per quantificar de forma objectiva la immensitat de la meva solitud.

El que us vull explicar em va passar no fa gaire a l'entrada de l'institut. Allà estava jo esperant que s'obrís la porta. Tot i ser a primera hora del matí dels primers dies de setembre, la calentor del sol a l'esquena em començava a fer suar de mala manera mentre sentia impacient els passos mandrosos del conserge apropant-se a una velocitat desesperadament lenta. Tan sols un discret flaire d'intel·ligència cautelosa lliura a aquest homenot de ser classificat com un trol acabat de sortir d'un llibre de Tolkien. Doble volta de clau, el cruixir de les frontisses i el pesat moviment de la porta. Si us pensàveu que el paio em deixaria passar sense més explicacions, és que esteu bojos.

−No pots entrar. Arribes tard −em va dir, com era més que previsible que diria. Agafeu un paio qualsevol, alt, gran, voluminós, malcarat i amb mirada estràbica, i tot el que podeu esperar que us digui és "no pots entrar". Què original, per l'amor de déu!

−No et ratllis. He tingut un accident. Porto els trossos aquí dins −li vaig replicar ensenyant-li la minúscula caixa que havia necessitat per arreplegar les restes fruit del desastre. Davant el seu gest dubitatiu, la vaig sacsar per fer patent que no anava buida.

Ell va continuar immòbil ben bé al mig del pas, aparentment immutable. Els petits detalls, però, delataven la intensitat de la desesperada crisis interior que patia mentre les seves neurones s'esforçaven per desenvolupar raonaments als que estaven desacostumades i que, potser fins i tot, es trobaven per damunt de les seves possibilitats cognitives. Si bé l'actitud manifesta era de total passivitat, la fisonomia del propietari d'aquell caparrot va iniciar una lenta mutació. Les celles, copiosament poblades i ben decidides a ser-ne una de sola, s'anaven frunzint. Els ulls, petitons i dotats d'una vida semi-independent, buscaven inquiets i per separat un lloc segur on focalitzar-se. Una vena, abans invisible i ara gruixuda i violeta, li palpitava al front amb intensitat i ritme creixents. Fins i tot es podia sentir la remor dels minúsculs rodaments del seu cervell mentre decidia què fer. Malgrat tot, a l'institut es diu que el paio ens enreda; que aquesta parsimònia no és sinó un posat; que té un compte a Tik-tok que ho peta. Què patètic només de pensar-ho! S'ha de ser molt cruel per fer córrer un rumor com aquest; i encara més per anar fent pintades sobre el tema a les portes dels lavabos. Mira que si resulta que és veritat! Em mata aquest paio.

−Ves al laboratori de tecnologia. Hi ha la doctora Vidal. Ella sabrà com reparar-ho −va acabar per claudicar amb la seva veu cavernosa. Tan de drama per arribar a una conclusió tan simple. Quin personatge, aquest Polybius! Així és com li diem tots a l'institut, tot i que no conec a ningú que s'atreveixi a dir-li a la cara.

Com qui fa un esforç infinit, Polybius va iniciar el moviment de sortir del mig fins, una eternitat després, deixar de barrar-me el pas. Mentre passava davant seu, un ull blau, seriós, impassible, inquisitiu no va deixar d'escrutar-me ni un moment. L'altra ull es va desentendre de mi i es va dedicar a seguir les alegres i capritxoses ziga-zagues del núvol de mosques atrapades al camp gravitatori del immens caparró. És un pro, el maleït amo! Creieu-me que el Mortimer semblaria un parguela al seu costat.

Potser esperaríeu que ara us descrigués el meu institut com un edifici envoltat de bucòliques zones enjardinades, composat per grans espais interiors, vertebrat per passadissos amples generosament banyats per llum natural, dotat d'aules equipades amb les darreres tecnologies pedagògiques, amb uns laboratoris high-tech, tope pros. Si és això el que esperàveu, és que esteu bojos. Aquí no vivim als Estats Units d'Amèrica o a Austràlia; estem a Europa. Però no a l'Europa bucòlica regada per l'elegant riu Cam, i on les institucions educatives presumeixen de la seva arquitectura gòtica anglesa. Aquesta és l'Europa pobra, la del sud-oest, on encara no hem decidit si estem als confins del vell continent o al capdavant de l'africà. Si em pregunteu a mi, jo voto amb orgull per la segona opció.

El meu institut és un antic convent franciscà. Va perdre la condició d'edifici eclesiàstic amb la famosa desamortització de Mendizábal l'any 1836. La inesperada cessió de espais disponibles per a la ciutadania va inspirar a algun polític local que, desbordat per l'entusiasme, va decidir dotar la ciutat amb un gran institut públic. Va ser un projecte magnífic, executat amb una despesa econòmica mínima. És just reconèixer que les encertades millores introduïdes llavors van servir per a adaptar l'edifici a la seva nova finalitat i, sense necessitat de noves intervencions, han permès educar a unes set generacions d'estudiants fins ara. Els consecutius responsables del govern local, dignes acòlits dels primers, han sabut mantenir encesa la flama de l'esperit inicial que prioritzava qualsevol iniciativa que permetés minimitzar els costos pressupostaris per damunt de qualsevol altre criteri, ja fos pedagògic o merament funcional.

Des de llavors, les úniques millores reals introduïdes han estat l'electrificació de l'edifici i la instal·lació de serveis d'aigua potable. Per aconseguir que aquestes millores fossin ben òbvies per a qualsevol que decidís visitar la institució educativa, les instal·lacions són literalment vistes, i presents a qualsevol racó imaginable. No hi ha tram de paret per on no creuin un mànec de cables en totes direccions i en estreta convivència amb les canalitzacions d'aigua. Qui sap si per afavorir la bona coordinació psicomotora dels usuaris de l'edifici, de tant en tant hi ha passos, ja siguin passadissos o entrades a estances, que requereixen que el transeünt salti per sobre el cablejat que creua el pas a mode de trampa mortal. L'arribada de les telecomunicacions no va fer sinó afegir noves conduccions que es van sumar contentes al caos ja existent. Com no podia ser d'altra manera a un país d'artistes plàstics, la contribució va ser merament estètica, i la seva presència no va representar cap garantia de connectivitat eficient a la gran xarxa que és internet.

Ara que ja us feu una idea de la mena d'antre a on m'endinsava, no us estranyarà que us expliqui que vaig haver de creuar el claustre de l'edifici, pujar la gran escalinata comunitària per accedir al claustre superior, i encara tornar a pujar unes noves escales, ara fosques i de dimensions molt reduïdes, per arribar a les antigues golfes monacals.

En cap moment del recorregut no vaig creuar-me amb ningú. La única companyia que vaig tenir van ser els fragments dispersos de dissertacions docents que m'arribaven a través de les portes tancades de les aules que anava trobant al meu pas. La concatenació de discursos fragmentats, en ser breus, fortuïts i de temàtiques molt diverses, componien una mena de sermó desconcertant i buit de contingut, tot i que, estranyament, no malsonant a l'oïda. Juraria que és així com els polítics preparen les seves arengues electorals. No en sé de res més hipòcrita que la política!

Com us deia, el recorregut em va portar a les golfes. Aquell va ser el lloc que, inhòspit i apartat del pas, es va considerar el més apropiat per instal·lar el flamant laboratori de tecnologia, el regne per excel·lència de la doctora Vidal.

No és que sigui doctora ni res; no al menys de les doctores que curen i posen vacunes. Ella és doctora en ciències per no sé quina universitat. És una vergonya que no ho sàpiga, la veritat, perquè ella ens ho recorda a totes hores. De fet, ho esmenta sempre que es presenta l'ocasió, que ella té la gràcia divina d'aconseguir que sigui amb molta freqüència. Alguna universitat molt important, suposo. Al menys per a ella, és clar. El cas és que no tenim permès adreçar-nos a ella amb els termes habituals de senyora, senyoreta, ni molt menys profe. Ella és la doctora Vidal, per als amics i per a tota la resta. Els estudiants no hem acabat mai de sentir-nos còmodes amb tantes formalitats; per a nosaltres ella és la Davinchi o, si necessites una descripció mitjanament acurada per a un parguela despistat, la profe de tecno. Algun paio il·luminat va trobar una certa relació homogràfica entre Dra. Vidal i Davinchi, a més a més d'una llunyana afinitat entre el contingut de les seves classes i els invents estrafolaris del famós renaixentista. No és que sigui un sobrenom molt brillant, això de Davinchi, però va quallar. Juraria que a ella, si el coneix, li deu fer fins i tot certa patxoca que els estudiants la identifiquem amb algú tan important.

Les escales que acabava de pujar permetien accedir directament al laboratori, sense necessitat de travessar cap passadís ni cap porta. Com us dic, els obres d'adaptació de l'edifici van ser les mínimes. Ella era d'esquena, escrivint amb guix a la pissarra negra. Es podia llegir:

Típic de la Davinchi. Escriure una paraula, que vol dir ves a saber què, i un nom. Probablement amb allò articularia la següent classe que tingués al laboratori.

Un altre utilitzaria un llibre. No pas ella; no era el seu estil. De fet, l'experiment que preparava per a la primera classe de cada curs incloïa en el procés la crema dels llibres de tecnologia que nosaltres portàvem de casa. Sembla ser que antigament a les golfes del monestir es feia la matança del porc i tot seguit es preparaven els corresponents embotits. És d'aquella època que data la llar de foc de l'actual laboratori. En trobar-se-la allà oblidada, la Davinchi es va limitar a donar-li un nou ús. No és que no li agradés el llibre per ser antiquat o imprecís o avorrit, que ho era de fet. Com ens deia, cada curs estava obligada a triar-ne un manual, així que mirava de seleccionar-ne un que cremés el millor possible. No es pot dir que sigui una professora hipòcrita. Qualsevol adjectiu resulta escaient per descriure un racó o altra de la seva complexa personalitat, menys aquest. Tot sigui dit, al final la suposada crema resultava ser una comèdia, un simulacre on les flames no arribaven mai a tocar el paper, una metàfora pedagògica, una escandalosa pantomima amb finalitats didàctiques. Segons ella, no hem de deixar que ningú decideixi per nosaltres quins llibres hem de llegir, que som nosaltres els que hem d'escriure el nostre propi llibre.

−Què puc fer per tu? La següent classe no és fins d'aquí a tres quarts d'hora. A més a més, no ets del grup que toca −em va etzibar sense necessitat de girar-se per mirar-me.

Em posa els cabells de punta quan fa aquestes coses. Si us penseu que sé com ho fa, és que esteu bojos. Vaig decidir donar-me el plaer de tornar-li el mal tràngol.

−Bon dia, Dra. Vidal. Venia a ensenyar-li això −vaig dir al mateix temps que feia el gest innocent de dirigir-me cap a on era ella a la pissarra.

Encara no havia tingut temps de fer la primera passa, que ella ja es girava bruscament per encarar-me. Els cabells volant lliurement per la velocitat de la reacció; la pell clara ara quasi transparent; els ulls negres desorbitats; les cavitats del nas aguilenc dilatades en excés; el somriure congelat en una mena de rictus ampli i maníac. El xiscle que va acompanyar la seva dramàtica maniobra es va iniciar a algun punt de la banda inaudible de l'escala ultrasònica per acabar per foradar-me els timpans, travessar-me el cos de dalt a baix i sacsejar-me els budells. Clavats els peus al terra, em vaig disculpar com qui no vol la cosa, al temps que treia el mòbil de la butxaca i el deixava a l'interior de la caixa de plom que hi ha al terra, just al final de l'escala que dona accés al laboratori.

La Davinchi és acèrrima defensora d'una estranya teoria. El nostres organismes són ens elèctrics. En sotmetre'ls de forma permanent a l'exposició de camps electromagnètics artificials, el nostre metabolisme es desequilibra i es redueix la capacitat de resposta davant d'agents agressius externs, com els virus o les bactèries. Nosaltres tendim a no estar d'acord amb ella en aquest punt. El curs passat, per aclarir el tema, vam organitzar una recerca sobre els estudis disponibles a internet i vam concloure que la Organització Mundial de la Salut no ha trobat evidències empíriques sobre tot això que ens diu la Davinchi. No es pot dir que les nostres conclusions la impressionessin gaire, i es va mostra inamovible en la seva opinió.

−Els mòbils us couen el cervell! És cosa vostra el que feu amb el vostre cos, però al meu laboratori no vull maquinetes diabòliques, i no es parli més −va concloure ella de forma unilateral i poc raonable.

Té les seves coses la Davinchi. Cal estar boig per no adonar-se'n. Tot i així, sempre que els mòbils es quedin tancats a la caixa de plom de l'entrada, és bona profe.

Sense donar-li més importància, em vaig apropar per ensenyar-li el contingut de la caixeta que portava a les mans. Ella, encara preocupada per trobar l'al·lè i la dignitat, s'ho va mirar amb desgana.

−Els cors trencats no són la meva especialitat. Busca al Basili, ell sabrà què s'ha de fer. Ara, fes el favor de marxar.

En endinsar-me en la foscor per desfer les estretes escales que abans havia pujat, no vaig poder evitar pensar en ell, en nosaltres. Ens veig als dos, a ell i a mi, seguts a les roques sentint com peten les onades mentre compartim el llibre agafats de la mà. El vell i la mar, Cent anys de solitud, La insuportable lleugeresa de l'ésser. El sol s'obstina en marxar per privar-nos de llum, la brisa juganera del mar ens despentina i ens passa la pàgina. Ens sento, a tu i a mi, llegint Bodas de sangre,

JO: Tienes prisa?

TU: Sí. Estoy deseando ser tu mujer y quedarme sola contigo, y no oír más voz que la tuya.

JO: ¡Eso quiero yo!

TU: Y no ver más que tus ojos. Y que me abrazas tan fuerte, que aunque me llamara mi madre, que está muerta, no me pudiera despegar de ti.

JO: Yo tengo fuerza en los brazos. Te voy a abrazar cuarenta años seguidos.

TU: ¡Siempre!

Els records em van defugir en tornar a l'ambient xafogós del claustre, els ulls encegats per la llum i la suor sobtadament aflorant de nou a la pell. Vaig agafar aire per recuperar l'enteresa perduda durant uns instants. El Basili és el profe de Literatura clàssica. La seva assignatura és optativa i fa anys que no l'agafa ningú, així que sempre ronda per la biblioteca, que està al claustre mateix, però a l'ala oposada d'on em trobava jo en aquell moment. Cap a allà em vaig dirigir.

En rondar el claustre no vaig poder evitar aturar-me en passar per davant dels despatxos de direcció, que estan ubicats a l'antiga sala capitular del monestir. Si us penseu que em vaig aturar per deferència a l'autoritat, l'actual o l'antiga, és que esteu ben bojos. És la pintada que hi ha a la paret la que em mereix tot el respecte, no els càrrecs acadèmics que hi ha al darrera. La pintada va ser estampada al llarg de tota la paret, sense tenir cura d'evitar les portes, les cartelleres o els ramals de cables i tubs que hi passen. Va aparèixer un bon matí i va causar un enrenou considerable. La directora i el cap d'estudis, tots dos summament indignats, van estar d'acord a netejar-la immediatament. Els estudiants, recolzats per part del professorat, ens vam revelar. Al final, va haver de ser el consell escolar qui va decidir sobre el futur de la pintada. Va ser una votació molt ajustada. Com era d'esperar, tots els responsables de la direcció de l'institut van votar per esborrar-la i buscar-ne els autors. Però van perdre. La pintada no només va sobreviure, sinó que, a més a més, cada curs es repassa per tal que no es perdi.

D'on la devia treure en Quino? Potser la va trobar a una tàpia de Buenos Aires −la capital del país on fins i tot els nadons són filòsofs professionals− i va decidir que la seva Mafalda la proclamaria al món. Una pintada feta a sobre mateix de la consciència de la humanitat i que ningú podrà esborrar mai, destinada a durar per sempre més. Fins a l'infinit.

Els repics dels quarts provinents del campanar de l'església contigua a l'institut em van treure del meu embadaliment. Vaig continuar l'itinerari vers la biblioteca, que de fet està ubicada al mateix lloc on els monjos ja van tenir la seva. Diria fins i tot que el mobiliari, els prestatges i part del fons documental disponible actualment daten d'aquella època. Podria ser que fins i tot el Basili sigui d'aquella època; que fos un monjo que van oblidar en marxar la comunitat de frares. Encara us diré més. Si ara mateix tanquessin l'institut per sempre més, segur que ningú es recordava d'anar a avisar-lo i ves a saber fins quan s'estaria tancat allà dins abans que ell mateix no s'adonés de la nova situació.

Al costat de la porta d'entrada a la biblioteca, al terra del claustre mateix, hi ha una zona ennegrida que deu fer com un metre quadrat, si fa no fa, i que ningú no gosa trepitjar mai. Fins i tot els pargueles acabats d'arribar a l'institut semblen adonar-se instintivament de la conveniència d'evitar trepitjar la taca. La directora justifica la seva presència dient que en aquell lloc els monjos tenien un confessionari, per si de cas els calia demanar perdó a Déu per les blasfèmies que havien llegit als llibres que acabaven de consultar a la biblioteca, la seva única finestra oberta al món.

No ens ho creiem. Ho diu per amagar la veritat. Tots sabem que la taca és molt més recent. Als anys 80 va arribar a l'institut una màquina d'aquelles dels vídeojocs vinguda dels Estats Units. La va enviar un antic estudiant que, en acabar la universitat, va anar a treure's el doctorat, i es va quedar a treballar a una empresa de software. Segons va escriure a la seva carta, era un regal en agraïment per l'excel·lent formació que havia rebut a la nostra institució educativa. S'ha d'estar boig per empassar-s'ho. Tot va ser part d'un experiment a escala mundial. El joc instal·lat a la màquina no era altre que el tristament famós Polybius, aquell que destrossava el cervell dels jugadors que s'hi enganxaven. Tot i que només va estar uns mesos allà, el seu poder era tan intens que la temperatura dels processadors gràfics va arribar a recremar la pedra del terra. Abans que no van aparèixer uns homes de negre per emportar-se-la per sempre, van tenir temps de jugar-hi un bon grapat d'estudiants. Encara en queda una prova viva a l'institut de tot això que us dic. Ja us he parlat d'ell. Sí, en Polybius, el conserge, va ser un dels estudiants que es va viciar a jugar amb la màquina. I ja us he explicat com va quedar el paio, de tarat. Ara ja sabeu d'on li ve el sobrenom. Aquest sí que està ben encertat.

Vaig evitar jo també trepitjar la taca negra i vaig entrar a la biblioteca, un espai de grans dimensions, fosc i amb una ventilació mínima on les velles llibreries, instal·lades sense un ordre preestablert, conformen un laberint difícil de recórrer per als no iniciats. Les parets conventuals són especialment sòlides en aquesta part de l'edifici, i aïllen la biblioteca de forma eficient de la inevitable fressa produïda per l'activitat diària de l'institut. Entrar a la biblioteca és fer un viatge a un univers paral·lel, un cosmos tranquil encara no conquerit per la contaminació acústica. Tot i que a l'entrada hi ha una taula per a la persona encarregada de la gestió de l'espai, el Basili no sent mai l'obligació d'estar-se assegut a la cadira. L'escriptori, sempre desert, reafirma en el visitant la sensació d'haver arribat a un paratge desolat.

−Hi ha algú? −vaig cridar des de l'entrada mateixa a mode d'anunci de la meva presència.

Ja sabia que hi havia algú, és clar, i qui era. La pregunta era més aviat per saber on trobar-lo. Vaig sentir com els prestatges transportaven la meva veu de passadís en passadís, com si preguntessin els uns als altres, fins que van retornar-me la pregunta una mica més tard sense cap resposta, tan sola com havia sortit de la meva boca. Davant del silenci obtingut per contesta, vaig triar un passadís a l'atzar per on perdre'm. Després de caminar una estona amb la companyia esporàdica d'algun escarabat de cuina anònim encuriosit per esbrinar qui li destorbava al seu regne, vaig provar a repetir la salutació, que em va retornar, ara sí, acompanyada de resposta.

−Ah! Ets tu. Estic a la secció de Literatura Maputxe Contemporània −em va anunciar una veu igualment rebotada de prestatge en prestatge seguint un itinerari invisible, impossible de saber on s'havia originat.

Com que no coneixia la ubicació de les seccions, vaig continuar caminant trencant a dreta o esquerra a l'atzar.

−No el trobo! Els ulls encara no se m'han acostumat a la foscor i no el veig per enlloc −vaig dir, més pel goig entremaliat de sentir les paraules repetides aquí i enllà que per una esperança certa de trobar el meu interlocutor incorpori.

−L'eco ja sap fer prou bé la seva feina. No cal que l'ajudis amb pleonasmes!

Típic d'ell. Li encanta utilitzar paraules que sap perfectament que els estudiants no entenem! En anar a treure el mòbil per consultar el significat del vocable, no vaig trobar-lo a la butxaca habitual: es devia haver quedat a la caixa de plom de la Davinchi. Casi millor, vaig pensar. No esperava que aquell dia ningú em contactés per a res. A més a més, així no tindria la temptació de tornar a llegir i rellegir de forma malaltissa el seu whatsapp. Només de recordar-ho, em retornava el dolor i la indignació. Té parella. No va saber com dir-m'ho. Li sap greu. Allò nostre només va ser una aventura d'estiu. Té nuvi, vés per on!

El que em va deixar de pedra va ser adonar-me que la seva foto de perfil s'havia esfumat. Com es pot ser tan mesquí? Com pot tallar pel whatsapp i esborrar-me dels contactes, tot alhora?

−Serà millor que sigui jo qui et busqui a tu. On ets?

Vaig empassar-me la saliva, les llàgrimes i la ràbia, mentre buscava algun prestatge que m'ajudés a saber on era.

−A la secció d'Economia Altruista!

Encara no m'havia recompost dels records amargants que ja tenia al Basili a la meva esquena. Minúscul i esquifit, el seu cap semblava estar-se en equilibri sobre el coll escanyolit. Els seus ulls negres, diminuts i inquisidors m'observaven encuriosits des de darrera d'uns quevedos noucentistes miraculosament enganxats a la punta d'un nas estilitzat i més llarg de l'habitual. Fins i tot diria que les orelles, grans i ostentosament separades del crani, s'orientaven a voluntat en la meva direcció, alhora que remenava uns bigotis prims i inacabables que s'escapaven rebels del perímetre marcat per la cara.

−Has vingut a explicar-m'ho, doncs?

−Què? Què vol dir?

−A la teva darrera visita vam quedar que quan sabessis a què et vols dedicar, vendries a explicar-m'ho.

−Ah, això. He pensat que em buscaré una feina de malabarista a l'infern, per fer equilibris amb boles de neu.

−És massa d'hora per citar al cínic de Rincewind, no creus? Dedueixo que la teva visita té altres motivacions.

Sempre aconsegueix esbrinar la font de les meves cites. Hagués jurat que amb Terry Pratchett aconseguiria enredar-lo. Sense més dilacions, em vaig limitar a baixar la caixeta fins al seu camp de visió per mostrar-li'n el contingut.

−Em temo que no et podré ajudar. L'infinit no és part del meu àmbit d'estudi. Soc poeta, no pas matemàtic. Hauràs de baixar al celler. Pensa a portar un regal, no fos cas que no et deixessin escapar.

−És el Seminari de Matemàtiques, no l'infern de Dante, el que hi ha al celler −vaig etzibar amb la satisfacció d'haver guanyat el meu torn d'esbrinar la cita literària.

−Segueix-me, conec una drecera −em va ordenar, deixant anar un mig somriure que alliberava dos incisius superiors que serien difícils d'encabir dins d'una boca de mides ordinàries.

Es va girar i va començar a desplaçar-se amb passes curtes però molt ràpides. Voldria haver-me fixat per on passava per aprendre a desentranyar aquell laberint d'una vegada per totes, però ja tenia prou feina per seguir-lo, així que no em va quedar més remei que conformar-me amb no perdre'l de vista.

De fet, ja de bon començament m'havia tret prou avantatge com per només tenir oportunitat de veure'l al final del passadís quan girava a dreta o esquerra. Diria que utilitzava les quatre extremitats per desplaçar-se tan ràpid. L'únic que tenia ocasió d'aguaitar era la seva cua, que ell mateix hauria definit com múrida, al final del passadís just desapareixent darrera de la cantonada. La carrera va acabar en arribar a un racó de la biblioteca on una petita obertura conduïa a unes escales de cargol descendents.

−Tot poeta necessita de tant en tant una escapada furtiva al camp de les matemàtiques i aquest és el meu passadís secret per fer-ho amb la discreció necessària −em deia en Basili mentre esperava impacient a que acabés d'arribar−. No tens pèrdua, a baix hi ha el celler que busques.

Dit això, va desaparèixer sense acomiadar-se ni deixar-me més opció que iniciar el descens. Era un passadís estret i amb una il·luminació deficient mig aconseguida per alguna bombeta esporàdica i tremolosa. Mentre baixava em preguntava si em dirigia al Seminari de Matemàtiques o si realment era una drecera a l'infern. Em trobaria a baix a Charon, el barquer de Dante, o a l'Ada Amorós, la profe de mates? No sabria dir quin dels dos us resultaria més perillós.

És fàcil que, amb la seva aparença afable i afectuosa, us enredés. És una persona de constitució forta, tot i que no alta. El cap sembla tenir-lo directament enganxat al tronc sense precisar de coll. Els seus ulls, esguardats per unes celles llargues i arquejades, són d'un color mel tan clar, que es dirien quasi groguencs, desproporcionadament grans, i no semblen tenir necessitat de parpellejar. El nas, petit i aguilenc, aconsegueix dominar la fisonomia i amagar la presència d'una boca que podria ben bé no ser-hi. El pentinat hiperbòlic, extravagant i expansiu amb el que li agrada empolainar-se podria perfectament ser una provocació deliberada per a què els estudiants, sempre atents per trobar un sobrenom escaient al professorat, la bategessin com la Mussol.

Tot i ser aus fascinants, no cal oblidar que els mussols al final de les potes tenen unes urpes poderoses. En el cas de l'Amorós, les urpes són didàctiques, i cal anar amb molta cura per evitar-les. L'ambient de la seva aula sembla estar envaïda per idees i conceptes que vaguen a la recerca d'alguna ment distreta on tirar l'àncora, i que tenen l'hàbit de lliscar dins del cervell sense el pertinent permís del propietari. Em podeu ben creure. Sé el que us dic. Aquest cop les meves fonts documentals no són les pintades del darrera d'una porta dels lavabos. Em va passar a mi.

Va succeir durant la primera classe matinal d'un dilluns de febrer. Un horari molt desafortunat, més adequat per deixar-se seduir per Morfeo que per assistir a una classe de matemàtiques. Encara sota els efectes de l'ensopiment esperable, no vaig encertar a recordar que jo soc de lletres de tota la vida. Va ser llavors que un teorema d'allò més abstracte em va envair el cap i es va apoderar del meu enteniment. Tot d'idees i pensaments, que habitualment passegen feliços pel meu intel·lecte, es van espantar tant d'aquell terrible concepte matemàtic que van fugir esglaiats més enllà de l'hipocamp. Durant una setmana, l'intrús va dominar i governar qualsevol intent de raciocini de la meva ment. Fins que no el vaig aconseguir entendre, comprendre i, finalment, demostrar, no vaig recuperar la meva vida intel·lectual i repatriar el raonament literari que em caracteritza. Encara avui em sembla que sento a l'intrús amagat a algun solc de l'escorça cerebral temporal, que l'albiro ajupit per darrera del lòbul occipital, que l'oloro com si estigués entaforat al bulb olfactori, sempre aguaitant una oportunitat per contraatacar.

Per sort, el trajecte de descens per les escales de cargol no em va portar la companyia de cap indesitjable al que hagués de pagar res, i el passadís al peu de l'escala efectivament conduïa al lloc indicat per Basili. Abans de donar l'oportunitat a Charon per aparèixer per sorpresa, vaig endinsar-me a l'antic celler monacal, avui presidit per un rètol que informa de l'entrada al Seminari de Matemàtiques.

−Bon dia!

−Hola −em va respondre al temps que aixecava els ulls del llibre situat al faristol que tenia al davant−. No em diràs que finalment t'has deixat seduir per les matemàtiques? Seria una bona notícia per començar el curs. Si vols, tinc un parell de llibres ... que et podrien temptar −va dir lentament, com encaixant les paraules a la frase una a una amb molta cura.

Ho veieu? Encara no havia arribat que ja estava intentant arrossegar-me al costat fosc de la força. És millor parlar el mínim amb ella, així que, una vegada més, vaig limitar-me a mostrar-li el contingut de la caixeta que transportava, deixant que ella mateixa treies les seves conclusions. Per veure-ho millor, va abaixar-se de la banqueta, tan alta que semblaria una perxa, on li agrada reposar el seu cos. Es va apropar caminant a poc a poc, com ho faria un d'aquells mussols grassonets que, de tant menjar ratolins, han perdut la perícia de volar.

−Un cor trencat, infinitament esmicolat. I què vols que en faci jo, d'això?

−Esperava que m'ajudés, que em digués com reparar-lo.

−No puc fer tal cosa. Un cor trencat només pot ser reparat pel seu propietari. Tot i que, tal i com ha quedat, no t'hauria d'estranyar que et porti tota una eternitat aconseguir-ho, és clar.

−I com sabré que ho he fet bé, què tornar a ser el meu cor?

−Com que està infinitament esmicolat, es pot recompondre en infinites noves composicions. Però no pateixes, totes elles són teves, totes són bones. També podria ser que, mentre encara l'estàs reparant, es torni a esbocinar i hagis de tornar a començar de nou. Sovint la vida no és res més que això, que dedicar-nos a guarir les ferides que ens han fet alhora que aprenem a conèixer-nos, a descobrir qui som. I si tenim sort, trobem amb qui compartir-la. Algú amb qui intercanviar peces del trencaclosques per construir-nos un cor a mitges. Algú que ens estima i a qui ens estimem i amb qui aconseguim fer de la nostra efímera existència una experiència vital plena.

La Mussol sap com donar un consell. Això se li ha de reconèixer.

Ja tornava a ser a l'ambient xafogós del claustre, la suor aflorant-me de nou a la pell. L'interior del claustre, altra hora un cuidat jardinet adornat amb una discreta font on rentar-se dels pecats, ara una petita jungla abandonada pel jardiner i conquerida per les males herbes, em va semblar un bon lloc on amagar-me per pensar i decidir què fer a continuació.

Allà mateix em va arribar la inspiració. Tot d'una vaig saber què vull ser en aquesta vida. Direu que m'he begut l'enteniment, però jo vull ser una pintada estampada a sobre d'un mur. Una pintada que sacsegi la consciència de qui la llegeixi. Una pintada que inspiri als nens i als vells. Als savis i als ignorants. Als intel·lectuals i als polítics. Una pintada que duri per a sempre. Una pintada per a l'infinit.

Ja casi que era l'hora del canvi de classes. Podria haver-me anat cap a la meva aula. Podria haver entrat i haver fet com si res. No estava d'humor per ser tan hipòcrita. Qualsevol altra dia ho hauria estat, però no precisament aquell dia. Vaig dirigir-me a la porta de sortida de l'institut. Estaria tancada, és clar. Però les claus sempre són al pany i, abans que algun dels ulls d'en Polybius se n'adonés de les meves intencions i aconseguissis fer-li entendre-ho al seu maldestre cervell, jo ja seria a fora.

−No pots sortir. Encara no és l'hora −vaig sentir que em cridava, com era més que previsible, quan jo ja estava amb un peu al carrer. Agafeu un paio qualsevol, alt, gran, voluminós, malcarat i amb mirada estràbica, i tot el que podeu esperar que us cridi és "no pots sortir". Que original, per l'amor de déu!

Abans d'acabar de marxar, em vaig girar i vaig escridassar-lo tan fort com vaig poder:

−Polybius!

Els peus se li van quedar clavats al terra i, per primer cop des de que el conec, els seus dos ulls es van posar d'acord en guaitar-me tots dos a l'hora, fixament, sense parpellejar. Vaig fugir, a tot córrer, sense tornar a mirar enrere.

Fi

Quin problema hi ha amb vosaltres? Que no ho heu entès? Fi vol dir final. Ja està, no hi ha res més. No cal que continueu llegint.

Mira que sou tossuts. D'acord, m'heu enganxat. M'ho he inventat tot. Millor dit, m'ho vaig inventar fa anys, quan encara era estudiant a l'institut. Aquesta és la veritat: no havia fet els deures i estaven a punt de etzibar-me un zero monumental. Vaig deixar volar massa la meva creativitat, ja ho sé. La professora no es va creure la meva història, és clar. Que vull ser una pintada que inspiri a la humanitat fins l'infinit sí que va ser un desig sincer. Ah, i que feia una calor terrible a aquella vella aula i que estava suant de mala manera també és cert. Tota la resta no. Bé, llevat una altra cosa que no us diré quina és. No és el meu problema si us moriu per saber quina és! NO US HO PENSO DIR!

Apunt matemàtic

Abans de res, deixeu-me apuntar que les propostes fetes per col·lectius, no tenen un autor reconegut a qui puguem identificar. És el cas, per exemple, de l'Escola Pitagòrica: les seves aportacions no van ser signades per cap matemàtic concret, sinó com a grup de matemàtics. Per aquesta raó, avui en dia moltes de les seves idees s'atribueixen a Pitàgores com a cap visible del grup. Respecte a l'eslògan "Prohibido prohibir", va ser una bandera per a les revolucions juvenils de carrer de finals dels anys seixanta. Davant la falta d'un autor concret, m'he permès triar com autor a un dels pensadors de l'època del que sóc un fan acèrrim. Em refereixo al genial humorista gràfic Joaquín Salvador Lavado, més conegut com a Quino. Aquest argentí, fill d'emigrants andalusos de Fuengirola (Màlaga), va aconseguir, des d'un racó oblidat, sacsejar la consciència del món.

El concepte de l'infinit és abstracte i difícil de copsar. En termes matemàtics, representa alguna cosa que no té límits o que és més gran que qualsevol nombre real o natural.

Zenó d'Elea, un filòsof que va viure al segle cinquè aC., va explorar el concepte de l'infinit i va proposar unes paradoxes que contradiuen la nostra experiència diària dels fenòmens físics. Segons aquestes paradoxes, Aquil·les, el corredor més ràpid de la seva època, no hauria de ser capaç d'avançar a una tortuga que va sortir a córrer uns metres per davant seu. La raó és que Aquil·les, per ràpid que fos, inverteix un cert temps en arribar al punt des d'on va sortir la tortuga. En aquest temps, la tortuga, per lenta que sigui, s'ha desplaçat una certa distància. Aquil·les ha d'invertir de nou un cert temps per arribar al nou punt on es trobava ara la tortuga. En aquest temps, la tortuga s'ha tornat a desplaçar una certa distància. En resum, Aquil·les sempre estarà per darrera de la tortuga perquè en el temps que ell inverteix per arribar al nou punt on es trobava la tortuga, aquesta s'ha tornat a desplaçar a un nou punt més llunyà.

Una altra paradoxa de Zenó la pots experimentar amb els teus dits. Situa dos dits a una certa distància, la que vulguis. Per exemple, imaginem que els has situat a 20 centímetres de distància. Ara divideix la distància entre els dits, i apropa'ls per tal que quedin a la meitat de la distància inicial. És a dir, que els apropes 10 centímetres, i per tant ara queden a 10 centímetres de distància. Torna a dividir la distància per la meitat, i apropa'ls per tal que tornin a quedar a la meitat de la distància. És a dir, apropes els dits 5 centímetres, i per tant ara queden a 5 centímetres de distància. Vas repetint el procés d'apropar els dits sempre la meitat de la distància a la que es troben. Com que cada vegada apropes els dits la meitat de la distància, sempre quedaran a la meitat de la distància a la que es trobaven abans. La conclusió és que, encara que els teus ulls i el teu tacte et diguin que arriba un moment en què els dits s'estan tocant, en realitat és impossible que es toquin, ja que els has apropat deixant sempre la meitat de la distància a la que estaven fa un moment. Complicat, oi?

Les paradoxes de Zenó es basen en la idea de què l'espai i el temps es poden dividir de forma infinita. Ell va ser el primer que va adonar-se de què la idea de l'infinit és complexa. Els seus treballs representen els primers testimonis del raonament infinitesimal, que va ser desenvolupat segles després amb el càlcul infinitesimal per Leibniz i Newton al segle disset. George Cantor, un matemàtic alemany que va viure entre els anys 1845 i 1918, va proposar que hi ha infinits que són més grans que altres infinits, i fins i tot va assumir l'existència d'un infinit d'infinits.

El matemàtic David Hilbert va proposar al 1924 la paradoxa del Gran Hotel, que mostra com un hotel amb infinites habitacions, totes elles ja ocupades, pot continuar acollint nous clients. Fins i tot pot acollir infinits nous clients. Dit això, i amb el permís de Hilbert, jo personalment preferiria hostejar-me a un hotel menys ocupat, no sigui cas que el cuiner no hagi calibrat amb precisió el tamany de la infinita gana dels seus clients a l'hora de l'esmorzar.

Si voleu aprendre més sobre l'infinit, no us podeu perdre el llibre A Brief History of Infinity: The Quest to Think the Unthinkable de Brian Clegg. Les seves explicacions interessaran per igual a matemàtics, filòsofs o simples curiosos amb ganes de saber més.

Tot i que al relat que has llegit en Basili s'excusa dient que, com a poeta, l'infinit no és part del seu àmbit d'estudi, el cert és que l'infinit també està present a l'art i la poesia. Elisabeth Bartlett, una poetessa anglesa nascuda el 1924, va expressar la complexitat de l'infinit amb aquests versos:

Because I longed

to comprehend the infinite

I drew a line

between the known and unknown.

El concepte de l'infinit ha inspirat moltes cites. Segur que coneixeu la que proposa Buzz a la pel·lícula animada Toy Story: "Fins a l'infinit i més enllà". La meva preferida és de Stephen Hawking, que va dir: "En un univers infinit, cada punt pot ser considerat el centre de l'univers, ja que cada punt té un nombre infinit d'estels a cada costat".

Ja veus, gràcies a l'infinit, tu, que llegeixes aquest text ves a saber quan i on, i jo, que l'he escrit ara mateix a Reus, tots dos som alhora el centre de l'univers.

Urbano Lorenzo Seva, Reus 2020