La humanitat, un experiment de dubtosa viabilitat

Dedicat als visionaris que somnien amb una societat matemàticament millor

−Un cafè; curt i sense sucre! −va bramar en adonar-se que entrava algú amb faldilla al seu despatx−. I baixi a la cafeteria a buscar-lo. El coi d'aigua bruta que surt de la nostra màquina és una poció pestilent i immunda. Demanar un bon cafè tampoc és demanar massa, dic jo. A veure quin dia algú es digna a portar-me la tassa de cafè perfecta! −va continuar sense amoïnar-se en aixecar la mirada dels papers que remenava amb unes mans petites i grassonetes, més escaients per a un monjo que per a un alt funcionari de la seva categoria professional.

−Els paràmetres no estan prou definits. Les propietats gustatives d'un cafè depenen de la mida de les partícules aconseguida en el procés de moldre els grans de cafè, a més a més de la pressió, la temperatura i el volum de l'aigua que passa a través de la massa de cafè molt. Si les partícules són massa grans i s'utilitza molta quantitat d'aigua a poca pressió i a temperatura molt baixa, el cafè resultarà poc gustós. Per contra, si les partícules són molt petites i s'utilitza poca quantitat d'aigua a molta pressió i a temperatura excessiva, el cafè resultarà massa amargant. A l'equació cal afegir que el paladar de cada persona percep els gustos de manera diferent.

La resposta va tenir to quasi mecànic, sense permetre's pauses ni inflexions durant el breu discurs.

Molest per la resposta no esperada, el funcionari va aixecar el ulls per mirar, mig de reüll i de dalt a baix, la seva interlocutora. Sense considerar necessari replicar, va saltar de la cadira, va voltar l'escriptori i es va plantar davant d'ella, provant d'esguardar-se-la de fit a fit. Tot i que la intenció de l'actuació va ser agressiva i intimidatòria, els petits detalls van desmerèixer la sobreactuació. El saltiró necessari per baixar de la cadira, que va fer un gemec d'alleujament en veure's alliberada del sobrepès, les passetes curtes −si bé ràpides i enèrgiques− al voltant de l'enorme escriptori, tot va ser un despropòsit amb regust còmic que el seu executor no va semblar percebre. D'allò que no va poder evitar adonar-se va ser de l'enorme diferència d'alçada a favor d'ella. Decidit a marcar el seu territori de forma efectiva, no va dubtar a escalar la cadira de cortesia situada davant l'escriptori. Tot i el precari equilibri que va assolir allà dalt, ara sí que va aconseguir situar-se amb èxit al nivell visual de la seva interlocutora.

−He demanat un matemàtic competent, no una cacatua bocamolla! I quan dic que vull un cafè és que vull un cafè! −va etzibar sentint-se orgullós d'haver trobat les paraules justes−. I sàpiga que no estic interessat a discutir receptes de cuina amb vostè!

−No esperava que entengués els paràmetres de l'equació. Jo tampoc estic interessada en els seus gustos ni en les seves necessitats personals. Si vol un cafè, serà millor que desplaci les seves natges fins a la cafeteria. Em consta que tenen uns tamborets que li aniran d'allò més bé per poder arribar als comandaments de la cafetera.

La pausa que va continuar, les cares agressives de tots dos a escassos centímetres, esguard contra esguard, tot plegat hauria resultat tens i incòmode per a la majoria de la gent. No per a ells, acostumats a obrir-se pas en un món laboral hostil on el protocol estàndard era no fer presoners. Tanmateix, no caigueu en la temptació de jutjar-los de forma gratuïta i precipitada. Ells no van néixer dolents, va ser la vida que els va tocar viure que va fer la feina bruta.

Molts anys enrere, als començaments dels joiosos anys 20 del segle passat, el funcionari havia estat un preciós nadó rialler, de pell suau, olor dolça i carns tendres. Menjava quan li tocava menjar i dormia quant li tocava dormir. Què més es pot demanar d'un minyó? Va ser un nadó feliç; un d'aquells que les padrines adoren. L'únic presagi del seu futur desgraciat el va augurar la pediatra als tres mesos d'edat. En comprovar la mida del nadó, aquella doneta d'edat avançada, entranyable, prima i petita com un ocellet, va anunciar que aquell seria un nen extraordinàriament curt d'alçada. Els pares se la van mirar amb condescendència pensant que la doneta sí que era baixeta i que potser havia arribat l'hora que es retirés i deixés pas a alguna metgessa que estigués, com a mínim, millor de la vista. És clar que el seu fill era petit! Com havia de ser, si no, un nadó de cent-vuitanta dies?

Malauradament, l'auspici de la facultativa va ser molt encertat i aquell nadó mai no va desenvolupar-se gaire més del que ja ho estava llavors. Això és una exageració, és clar, però era just el que dia rere dia li deien els companys d'escola amb el beneplàcit dels mestres que, lluny d'ajudar-lo, col·laboraven en la tasca de trobar-li sobrenoms relacionats amb la seva curta estatura. Mofes innocents i afectuoses totes elles, sense malícia; només li ho deien de broma. Que l'hi preguntin a ell! Blanc sistemàtic del menyspreu dels altres nens, es va criar com si fos un leprós repudiat. Exclòs dels jocs propis dels nens, només trobava plaer en el menjar. Tanta va ser la dedicació obsessiva per la teca, que va aconseguir portar el seu cos al límit del sobrepès que les seves cames lil·liputenques podien arribar a suportar. Les burles constants dels companys, els somriures despectius mal dissimulats dels grans, les mirades furtives d'incredibilitat de les persones amb qui es creuava pel carrer li van endurir el caràcter. Van esborrar-li el somriure de la cara. Van ensenyar-lo a mossegar per principi. Convertit en un llop solitari, malcarat i agressiu, va trobar la seva hora de la venjança al món professional. Sota el pretext de maximitzar la productivitat i el rendiment laboral, va abocar tot l'odi que atresorava damunt de tothom que es creuava al seu camí. Els seus superiors, impressionats per les seves bel·licoses qualitats i la falta d'escrúpols, no van dubtar gens a promocionar-lo dins del cos funcionarial, de manera que va arribar encara força jove dalt de la piràmide administrativa. Des de la posició privilegiada que ocupava gaudia com mai fent patir els seus subordinats. Mirat amb la perspectiva del temps, es podria dir que aquella infància tan infeliç l'havia portat fins on era ara, just dalt de la cadira, enfrontant-se cara a cara amb la matemàtica que aquell matí li havien enviat al despatx.

Ella tampoc no havia estat sempre la donota arrogant i mal educada que potser us heu imaginat. En néixer va ser l'alegria dels seus pares, una parella de treballadors de la industria tèxtil que havien lluitat molt per arribar a poder considerar-se membres de ple dret de l'anomenada classe mitjana. Progenitors d'aquella preciosa criatura, propietaris d'un pis petit, si bé acollidor, situat a l'Eixample barceloní i d'un Renault Dauphine amb què sortien de la ciutat els caps de setmana, se sentien plenament realitzats. Per a aquella filla seva, l'única que el destí els va voler donar, van somniar el millor. En créixer, es va convertir en una doneta alta i, sobretot, molt guapa. Tanta bellesa va convèncer els pares que, per casar-s'hi, podria triar l'home que ella volgués. I posats a escollir, somniaven amb un empresari, o un petit burgés. El propietari d'un pis luxós amb personal de servei i situat al bell mig del magnífic passeig de Gràcia. Un senyor com cal que la portés amb el seu elegant Mercedes Benz W105, xofer inclòs, a estiuejar al palauet familiar de Sitges. Quasi que ja s'hi veien instal·lats en el seu paper de consogres prenent un vermut sofisticat en un exclusiu jardinet a peu de platja. Les seves esperances es van veure incrementades quan va dir que volia estudiar una carrera a la universitat. Quin millor lloc per trobar el seu futur magnífic marit que a les aules d'una facultat? Allò que els va agafar per sorpresa va ser la ximpleria de matricular-se a la facultat de matemàtiques. Quina mena de marit podria trobar allà? Van intentar persuadir-la amb tota mena d'arguments. No seria més convenient anar a la facultat de dret o d'empresarials o de qualsevol altra cosa? Què se li havia perdut en una facultat on només trobaria aprenents de nombres? Un matemàtic no té un gran avenir; ni tan sols té avenir! A més a més, una dona no estudia matemàtiques, on s'ha vist? Això són coses d'homes per l'amor de déu! Resignats a la tria extravagant de la filla, només van poder creuar el dits i esperar a veure si a la universitat hi quedava una mica de seny i li denegaven l'accés.

Amb el que no havien comptat els pares va ser amb la tossuderia de la filla, i encara menys havien tingut en compte la seva intel·ligència. Les qualificacions obtingudes als cursos preuniversitaris, molt superiors a les de la majoria dels aspirants masculins, li van permetre entrar a la facultat sense problemes. Aquí, però, és on va haver d'aprendre que la vida no sempre és justa. Els acadèmics, la majoria d'ells homenots barbuts i despentinats, estaven poc habituats a tenir estudiants femenines a les aules, i no van apreciar gaire la seva presència. La van acollir amb un cert desdeny i la van tolerar suposant que algú hauria de dedicar-se a copiar i passar a net les brillants demostracions matemàtiques proposades per ells. La desídia inicial aviat es va convertir en antipatia deguda a les freqüents preguntes que ella els plantejava i per a les quals ells no tenien cap resposta. En adonar-se que ella sí que tenia la solució i que en realitat només els posava a prova, el sentiment vers ella va evolucionar cap a animadversió. En advertir que ella era fins i tot capaç de proposar demostracions matemàtiques més elegants i directes que ells als teoremes més complexos, va ser quan se'ls va despertar la rancúnia i l'enveja. A conseqüència de tot allò, va ser avaluada de forma sistemàticament severa i sovint poc equànime. Com que la tossuderia estava ben arrelada al seu caràcter, no es va deixar abatre. Va perseverar i va acabar obtenint no tan sols el títol de grau, sinó fins i tot el de doctora en ciències matemàtiques. En tenir el títol a la mà i donada l'antipatia dels acadèmics, va pensar que les seves qualitats serien més valorades al món laboral, fora dels murs asfixiants de l'acadèmia. I allà es va llançar.

Fins a l'arribada a la universitat, la seva vida havia estat un llit de roses. Allà va aprendre que sota hi tenen amagades moltes espines. La lliçó més transcendental que li havien ensenyat era que tenir la raó era una condició necessària, però no suficient para garantir que la seva veu fos escoltada. Si es pensava que al món laboral les coses serien més fàcils, ja veieu com l'estava tractant aquell funcionari escàs d'alçada i sobrat de carns. Com us deia, ell havia arribat dalt de la cadira empès per una infància desgraciada; ella s'estava allà palplantada enfortida per la força que dona haver de lluitar constantment contra la discriminació sistemàtica.

−Intueixo que ens podrem arribar a entendre vostè i jo −va acabar dient el funcionari amb una rialleta sarcàstica que va deixar entreveure unes dents de rosegador esgrogueïdes a conseqüència d'uns hàbits higiènics insuficients−. Necessito que la computadora central faci aquests càlculs −va afegir, al mateix temps que, estirant el braç i posant a prova el seu precari equilibri, agafava de sobre la taula un paper manuscrit−. Creu que ho sabrà fer o faig cridar a algú qualificat?

La matemàtica, en inspeccionar breument les fórmules escrites al paper, va treure un bloc i una ploma.

−Espero que les seves necessitats futures siguin una mica més estimulants i demanin un cert esforç intel·lectual −va respondre mentre escrivia ràpidament el següent codi:

−Li recomanaria assistir al curs de COBOL que imparteixo la pròxima setmana. Prometo tenir-li reservada una cadira a l'alçada de les seves necessitats −va concloure mentre li deixava el paper amb el codi escrit a la butxaca de la americana. Sense més protocols, es va girar i va abandonar el despatx. El gest de retirada va ser tan sobtat, el tancament de la porta tan brusc, que el funcionari, agafat per sorpresa i espantat, va acabar per perdre l'equilibri dalt de la cadira, ja de per si precari, i va caure estrepitosament per terra.

Allà estirat, el funcionari es va sentir molt conscient de com de ridícula era la seva postura actual. Tot i estar-se sol al despatx en el moment de la catastròfica davallada, es va aixecar tan ràpid com va poder, no sense certes dificultats degudes a una forma física molt lluny de ser l'òptima per a tanta gimnàstica, i es va endreçar l'americana Armani sense poder vèncer l'instint d'esguardar al seu voltant per assegurar-se que ningú l'havia vist de cames enlaire. Aquella imatge hauria fet les delícies dels seus subordinats, que haurien passat hores davant de la màquina del cafè explicant-s'ho els uns als altres, afegint en cada nova narració un detall extra, qui sap si verídic o fictici, per mantenir viu l'interès de la xafarderia. En sentir-se segur de la falta de testimonis oculars, va recobrar l'enteresa d'ànims i es va dirigir cap a la seva cadira habitual que, anticipant la tortura pel sobrepès que l'esperava, va tornar a grinyolar.

Però s'equivocava el funcionari, completament ignorant com era de la seva pròpia naturalesa virtual. Tenia raó en pensar que l'escena no havia tingut testimonis d'altres congèneres. Tanmateix, no havia passat inadvertida per a uns altres ulls, o millor dit, per a l'ull omnipresent de l'observador per excel·lència de tot aquell entorn generat virtualment. L'observador, un ens objectiu i no sotmès a l'esclavitud de les emocions, es va limitar a enregistrar i codificar l'episodi. Tota l'escena, juntament amb moltes altres de caire similar succeïdes en el darrer període d'observació, va ser escrupolosament analitzada i comunicada als responsables de l'estudi experimental, tot emetent un petit xiulet en transmetre els bits d'informació pel corresponent bus de dades en direcció a la memòria de la placa mare del gran ordinador central. Aquesta informació va ser utilitzada per generar el següent informe, que el processador principal va emmagatzemar en la memòria DRAM en espera de prendre una decisió definitiva.

INFORME

Antecedents

L'entorn virtual en qüestió ha estat seleccionat per ser esborrat i eliminat en breu. La decisió es basa en (1) el comportament social auto-destructiu dels habitants que han aconseguit dominar l'entorn fa preveure la seva pròpia aniquilació; (2) els hàbits de consum i el model econòmic de creixement infinit adoptat esgota els recursos disponibles a l'entorn i provoca un sobreescalfament de l'entorn que posa en perill la integritat física de la unitat computeritzada que allotja l'entorn virtual; i (3) el sobreescalfament de la unitat que allotja l'entorn defectuós posa en risc la viabilitat dels entorns virtuals generats en unitats computeritzades contigues i que estan considerats com a molt valuosos.

Altres consideracions

Recentment els habitants de l'entorn virtual han desenvolupat els recursos tècnics per comunicar-se de forma efectiva amb el processador central de la computadora que ha generat l'entorn virtual. Aquesta novetat planteja la hipòtesi de si els habitants sabran utilitzar la nova via de comunicació per redefinir el seu model social i econòmic, i corregir els defectes físics que han provocat al seu entorn virtual.

Conclusió

S'obre un nou període d'observació. Si no es corregeixen els defectes constatats, es procedirà a esborrar i eliminar aquest entorn virtual de forma definitiva, i no es tornarà a generar un nou entorn virtual amb els mateixos paràmetres que van ser utilitzats per generar aquest entorn d'habitants defectuosos. La conclusió s'ha transmès a la unitat computeritzada responsable de l'entorn virtual.

Identificació de l'experiment

HUMANITAT

Apunt matemàtic

Avui en dia qualsevol de nosaltres pot interaccionar amb un ordinador amb molta facilitat, fins i tot utilitzant directament la veu. Disposem de dispositius que codifiquen la nostra parla i la tradueixen al codi que un ordinador pot entendre, i a l'inrevés. Aquests ginys tan sofisticats permeten que la interacció entre les persones i els aparells electrònics sigui quasi humana. Aquesta no ha estat sempre la realitat. En els inicis de la informàtica, l'única manera possible de comunicar-se amb un ordinador era utilitzant el seu propi llenguatge, el codi binari. Aquest codi només disposa de dos caràcters: el nombre 0 i el nombre 1. Ja us podeu imaginar que les coses no eren gens fàcils llavors. Per portar a terme qualsevol operació amb un ordinador calia recórrer a l'ajut de matemàtics i de persones amb una formació molt elevada.

La primera persona que va arribar a la conclusió que calia fer alguna cosa per facilitar la interacció amb les màquines va ser Grace Hopper, una matemàtica i informàtica de qui es diu que va ensenyar a parlar als ordinadors. La seva idea va ser inventar un llenguatge que fos molt similar a l'anglès i que permetés a les persones dirigir-se d'una forma més natural a les màquines. D'aquesta manera, es podria aconseguir que qualsevol parlés amb un ordinador sense necessitat de ser un especialista. Això ho va proposar l'any 1952. Sense aquesta idea, probablement els dispositius informatitzats no tindrien el protagonisme indispensable que tenen avui en dia a les nostres vides.

Grace Hopper, com a matemàtica i informàtica, va treballar per a empreses, universitats i l'armada dels Estats Units d'Amèrica. Encara que va estar activa laboralment fins a mitjans dels anys 80, la seva persona ha estat sovint oblidada. Entre els seus mèrits més notables destaca el fet d'haver format part de la comissió d'experts que va desenvolupar el llenguatge de programació anomenat COBOL, que es va començar a utilitzar l'any 1959. Al relat que has llegit apareix un fragment de codi escrit en aquest llenguatge informàtic: es pot veure com el COBOL utilitza instruccions que quasi que semblen anglès parlat, tal i com Grace Hopper l'havia ideat anys abans. Aquest llenguatge continua en ús i, tot i que tu no ho sàpigues, moltes de les compres que fas per internet es gestionen utilitzant COBOL. Curiosament, Grace Hopper és més recordada per una trivialitat de la qual segur tu també has sentit a parlar. Quan un programa informàtic, per exemple un joc de la teva play station o una aplicació del teu mòbil, presenta un error intern es diu que té un bug. Ella va ser qui va utilitzar aquest terme per primer cop per referir-se a un error informàtic.

Ara que tenim els ordinadors i podem interaccionar amb ells amb facilitat, hem de decidir per a què els volem fer servir. Podem dedicar-los a investigar com fer armes de destrucció massiva cada dia més sofisticades, o bé els podem utilitzar per millorar el nostre benestar i les condicions del planeta on vivim. El relat suggereix que la humanitat no és sinó el somni d'un ordinador, un entorn virtual simulat per una màquina intel·ligent -si més no, més intel·ligent que nosaltres, els humans. Si finalment resultés que aquesta és la veritat i que estan a punt d'esborrar-nos de la memòria d'una màquina, espero que almenys m'agafi gaudint d'una bona tassa de cafè. Així que, si em pregunteu a mi, jo proposaria seguir l'exemple de l'equip de recerca dirigit pel Dr. William T. Lee (Department of Mathematics and Statistics de la University of Limerick) i dedicar el temps de càlcul que ens pugui quedar a trobar la fórmula per aconseguir la millor tassa de cafè possible, una tassa de cafè matemàticament perfecta!

Urbano Lorenzo Seva, Reus 2020